Tota la informació al blog de la cursa:
http://els10kmdegranollers.blogspot.com/

I les inscripcions a:
http://atletisme.com/cursesol/1205granollers/

Us hi esperem!!

“Estem a l”era Guardiola’, i com ell ens hem de saber retirar a temps”

La ciclista Núria Lauco, diverses vegades guanyadora de la Titan Desert, explica per què no tornarà mai més a la prova marroquina

Aquesta és una Titan Desert diferent per a mi, aquesta és la cinquena i última. Encara que cada vegada que l’acabo dic el mateix, l’any següent em trobo a la línia de sortida sense recordar com es pateix dia a dia en aquesta prova. El cervell no té memòria per a segons quines coses i al cap de poc temps només conserva els bons moments i oblida el dolor.

Aquest any, com ja he dit, és l’últim definitivament. El meu estat de forma, l’edat i la poca motivació em fan prendre la decisió que toca, un bon descans tant físic com psíquic. Estem en l’era Guardiola, i com ell, hem de saber retirar-nos a temps per no prendre mal. No m’agrada que se’m catalogui com “la guanyadora de la Titan”, crec que he fet prou coses en 12 anys de ciclisme per no “estancar-me” en una sola carrera.

Vaig començar fent pedalades i vaig anar apujant el llistó, participant en Campionats de BTT de ral·li (carreres curtes) comarcals, i d’allà a la Copa Catalana i als Campionats de Catalunya. Amb el pas dels anys vaig trobar que m’anaven millor les distàncies llargues que les carreres curtes i explosives i des de fa uns quatre anys em vaig decantar més per aquesta especialitat: les maratons. Són carreres de més de 60 quilòmetres en què el que importa és la resistència més que l’explosivitat.

Vaig començar per carreres d’un dia i vaig anar provant les carreres de dos i tres dies seguits (Volta a la Cerdanya, Volta al Penedès, Volta a Catalunya). Disfrutava moltíssim i disfrutava de cada carrera i de cada moment. El 2008 vaig fer la meva primera carrera per etapes llarga i ni més ni menys em vaig atrevir amb una de les proves més dures del món: l’IronBike. Els meus amics l’havien fet i me’n parlaven molt bé. Una prova de set dies, d’alta muntanya (Alps italians), on els paisatges són increïbles, puges a llocs impossibles als quals has d’accedir amb la bici a coll… ¡genial! Hi vaig anar a provar i em va sortir bastant bé, vaig ser la tercera dona, però el millor de tot és que vaig disfrutar patint. Resistia les putades de l’organització estoicament i em vaig guanyar a mi mateixa. Llavors vaig decidir decantar-me del tot per la resistència física. Va ser un no parar; Transalp (Alemanya), dos anys més a l’IronBike (la vaig guanyar el 2010), Ral·li de Sardenya, Titan Desert des del 2008 fins ara… I, entre mig, sempre carreres de tota mena i a més proves non-stop que ara s’han posat tant de moda i que consisteixen a fer entre 160 i 230 quilòmetres en un sol dia. D’aquestes tinc molt bon record de la Pedals de Foc (Vall d’Aran), que l’he fet durant quatre anys seguits i l’he guanyat tots els anys, són 230 quilòmetres d’una tirada. ¡Gairebé res!

Tornant al fil del tema, ara recordo com vaig patir el primer any de la Titan Desert. Una carrera poc feta per a mi. No hi havia muntanyes, només sorra i pedres, només pedalejar. No estava feta per a mi, ¡la muntanya em dóna vida! Però em feia il·lusió provar-la. Hi vaig anar i el primer any la vaig guanyar, no va ser fàcil, es va decidir tot l’últim dia i per pocs segons de diferència vaig vèncer una de les meves contrincants. Va ser una explosió d’emocions, havia aconseguit la recompensa a l’esforç, al patiment d’una dura prova una vegada més. Però vaig prometre no tornar-hi. I tot i així hi vaig seguir tornant any rere any (la vaig guanyar en dues ocasions més: el 2008 i el 2010).

Al final arribo a la conclusió, amb totes les carreres que he fet, que el cos és una màquina increïble, però de la qual sabem molt poc. Es parla de dietes d’esportistes per rendir millor i n’hi ha de tota mena, no saps a qui fer cas. D’entrenaments també n’hi ha diversos, i de maneres de plantejar les carreres, també.

Però al final EL QUE domina és el cap, penso que les coses que es fan amb il·lusió, motivació i ganes sempre surten bé. El fet de prendre’t les coses positivament és molt beneficiós i et fa regirar els mals pensaments i els esdeveniments adversos, i això va molt bé en qualsevol situació. El més important és disfrutar amb el que fas per estar amb aquesta disposició positiva. Així que això no és així, o sigui, et sents desmotivat, has perdut les ganes i la il·lusió i ja no disfrutes amb el que fas. Tot canvia de color, el negre és el predominant i les coses no surten bé. Ja no serveixen ni els entrenaments ni les dietes ni res, el cap mana per damunt de la resta. Al capdavall no sóc professional, no em guanyo la vida amb això i només ho he fet perquè m’agrada. Fa uns mesos que em sentia així, el cos i la ment em demanaven un descans, però com que sóc una persona molt complidora he d’acabar els meus compromisos adquirits aquests anys, més que res per les persones que han confiat en mi.

Així que torno a estar en la línia de sortida de la Titan Desert 2012, havent passat un parell de mesos abans per l’Andalusia Bike Race (carrera de sis dies a Andalusia), com a entrenament mental i físic.

L’objectiu Titan 2012 era acabar. Pot semblar fàcil, però no ho és. Com sempre dic, és més fàcil que acabi una persona debutant que hi va amb il·lusió i moltes ganes que els repetidors que ja sabem què anem a fer i a més tenim un cert nivell que hem de conservar. La pressió et pot fer abandonar si no vas com vols, mentre que els que només van a acabar no tenen aquesta mena de pressió… no sé si m’explico. El cas és que l’objectiu era acabar, però l’inconvenient és que aquest any no anava sola a laTitan. Hi vaig anar en Duo Mixt amb Tony Pérez i sé que a ell en el fons del seu interior li agradaria fer podi.

Hem arribat al desert marroquí, ja no hi ha marxa enrere. La primera etapa és molt dura per a mi, sentiments negatius, ganes d’anar-me’n a casa a cada pedalada, no disfrutar i recordar només els moments de patiment. Arribem a meta en 7a posició duo i males sensacions.

Segona etapa: m’aixeco bé, hem acabat el primer dia i hem de seguir com sigui. Aquest dia fem una gran carrera, arribem segons en duo i tornen les bones sensacions. Hem avançat alguna posició a la general.

Tercera etapa: no vaig fina, començo a notar el cansament a les cames i em costa pedalejar, tornen els pensaments negatius i vull deixar-ho. En Tony ja no sap què dir-me per animar-me, diu que ho deixi, que no passa res o que continuï a veure si milloro. I vaig fent, i vaig millorant, i vaig tornant a trobar-me bé i pedalejo amb força i s’acaba la tercera etapa i meridià de la prova.

La quarta etapa és la de muntanya, ja estem cansats (i no anem tan sobrats per fer meravelles), així que sortim tranquil·lament i ja aniran arribant les bones sensacions, si és que arriben. Faig la pujada tranquil·la, deixo que m’avanci qui sigui, sense que m’afecti (parlo en singular perquè amb Tony, des del segon dia, hem decidit que jo vaig al davant i marco el ritme que a mi em vagi bé, i així no m’angoixo). Són 57 quilòmetres de pujada que es fan molt llargs, però el paisatge i la zona són increïbles. Arribem a dalt i ja em trobo millor, la baixada m’encanta, em pico amb Santi Millán i anem baixant tots junts. M’ho passo bé i arribo a meta amb un somriure, ¡Per fi!

La cinquena i sisena etapes són bastant lletges i dures, però el cap ja només pensa que és un compte enrere (me’n recordo de Montse Martínez que m’hodeia) i anem fent. Tenim el cul molt llagat, problemes intestinals i les hores en carrera passen lentament. L’últim dia els quilòmetres sembla que no avancin. Però estem en l’última etapa de l’infern marroquí i això s’acaba: sí o sí. I arribem a la meta. Al final, quarts de la categoria duo mixt. Fi de la Titan Desert, fi dels meus entrenaments per una temporada. Per fi el merescut descans.

Ara toca un període de relax, tornar a posar les meves idees en ordre i esperar què és el que em demanarà el cos, que és intel·ligent i sabrà portar-me de nou a alguna cosa que em faci sentir viva i feliç. Ens tornarem a veure per la muntanya, això segur, més que res, perquè a mi em va la marxa.

Moltes gràcies a tots els que m’han ajudat i recolzat tots aquests anys.

Les noies van obtenir la 2a posició per equips, gràcies a l’actuació de:

Més fotos

Si no fos per la seva retirada l’any 2009 juntament amb Santi Ribot serien els únics Vallesans en haver completat les 5 edicions i també dels pocs elegits del país.

Diaris Digitals

http://es.globedia.com/titanes-historias-superacion-desierto-marruecos?utm_source=Facebook&utm_medium=link&utm_campaign=Compartir+Noticia

http://es.eurosport.yahoo.com//03052012/21/titanes-historias-superacion-desierto-marruecos.html

http://www.laverdad.es/agencias/20120503/deportes/mas-deportes/titan-desert-otros-titanes-historias_201205031035.html

http://www.ideal.es/agencias/20120503/deportes/mas-deportes/titan-desert-otros-titanes-historias_201205031035.html

PREMI ESPECIAL EN EL “FAIR-PLAY” TITAN DESERT 2012 a SANTI RIBOT